La ermita de Sant Antoni
Tots els llocs tenen la seva ermita.
Potser és un atavisme generacional que ens transporta a les festes populars de les nostres viles; el lloc on es van fer el primer petó en... (aquí poseu-hi el vostre nom, o el del vostre amic o amiga més íntims, que els secrets, si no són compartits, ja no ho són tant); el lloc on es va a fer una arrossada, a menjar la mona de pasqua, una caragolada o el que sigui; o l'espai on s'acudeix els llargs diumenges d'estiu, quan el sol es pon i la calor afluixa, per fer la passejada refrescant i revifadora dels últims instants del cap de setmana.
No és qüestió, no, de creences (si més no, no sempre; de vegades sí, i tampoc és tan dolent, ja que tots hem de creure en alguna cosa en algun moment). Encara que només sigui un desig a la posta de sol... I on es pot demanar millor que des del mirador de "l'ermita"? Aquell lloc tan nostre i on hem viscut tantes experiències.
Doncs bé, ja veieu que som donats a la fraseologia romànticoexplicativa i per nosaltres no acabaríem mai. Però... quants cops hi hem estat? A què? Per què?
Aquí, que cadascú hi posi un instant del seu passat. O molts.
També, te una historia explicada a traves del testimoni oral i dels documents que s'han anat editant.